Relat: El sabor de la dignitat

Els carrers de la ciutat estaven deserts, però encara es percebien les reminiscències de la humanitat que havia passat per aquelles llambordes. Les soles de les sabates em relliscaven sobre les restes d’aigua i escates de peix que havien caigut dels llocs del mercat aquell matí. Les deixalles de verdures començaven­ a desprendre aquella olor estantissa de natura en descomposició, que en combinació amb els efluvis del clavegueram em feien sentir encara més corrupta i libidinosa. No podia deixar de pensar que el que en una altra situació hauria estat raó d’alegria i celebració era ara l’origen de la meva angoixa i desassossec.

 Les persianes de les cases ja estaven tancades, però a través de les seves lamel·les encara es podia veure un besllum de vida. Jo seguia caminant cap al meu objectiu, amb el cap baix, intentant cobrir amb la meva ombra la vergonya que em menjava per dintre i que m’havia portat a prendre aquell camí. Vergonya no només d’haver traït Sir Carnarvon i el vincle que la meva família havia signat amb ell al meu naixement, sinó de no haver sigut capaç de comunicar-li al meu estimat Lord François que el fruit del nostre amor no coneixeria la vida.

La consulta del doctor Messier es trobava a un carreró estret i fosc a les afores de la ciutat, limítrof amb una carretera solitària que portava al poble proper de Saignon. Quan estava a uns metres de l’entrada del seu edifici em vaig creuar amb un rodamon que havia conclòs el dia amb uns vins de més i caminava a batzegades sense rumb fix. Malgrat no va parar atenció en mi, en arribar a la seva altura em vaig cobrir el cap amb la còfia i em vaig amagar el ventre amb la capa. No podia permetre que es descobrís el meu secret. No sabent que la influència de Sir Carnarvon era com un mantell que cobria totes les institucions de la ciutat i que donava de menjar a tots aquells que, fins aquell dia, havien respectat a la meva família.

Seguint les ordres que m’havien donat, vaig obrir la portella de fusta i la vaig tancar rere mi. A dintre em vaig trobar una escala estreta, de no més d’un metre d’amplària, i de tal inclinació que vaig dubtar de poder arribar a dalt. Tot en aquell entorn era fred: el granit blanc i negre dels alts graons de les escales, la barana de ferro forjat que m’esquinçava les mans mentre pujava, la llum blanca de les làmpades metàl·liques que penjaven dels cables esfilagarsats del sostre. A cada graó que avançava, perdia força i se’m gelava l’ànima.

Quan vaig arribar a la consulta, vaig dirigir-me directament a l’única porta blanca que hi havia. En obrir-la, un olor d’antisèptic intens em va colpejar el nas i em va bloquejar durant uns instants. Agafada al mànec i amb els ulls clucs per por a defallir vaig sostenir la respiració durant uns instants, intentant assumir el que em deparava aquella sala. Sense obrir els ulls encara, vaig tancar la porta rere mi i em vaig adonar que aquella olor no feia més que intentar disfressar una flaire molt més penetrant. No vaig ser capaç d’identificar-la aleshores, però ara sé que era la flaire de la sang, l’horror i la desesperació.

Feia uns dies que intentava imaginar-me aquell moment, però l’escena que em vaig trobar allà a dintre superava tots els meus malsons. Al mig de la cambra, il·luminada per un aplic de llum halogen blanc, hi havia una taula d’operacions d’acer amb alguns estris a sobre. A la paret de la dreta, dalt d’uns estants del mateix acer que la taula, hi havia una sèrie de pots de vidre amb formol amb el que vaig poder identificar com restes orgàniques d’origen dubtós.

En el moment en què les nàusees amenaçaven amb tirar-me al terra, el doctor Messier va creuar la porta. Portava una bata llarga d’un blanc possiblement trencat pels múltiples rentats amb lleixiu.

—Veig que has seguit totes les meves instruccions. Despulla’t i tomba’t a sobre la taula. Serà ràpid.

No hi havia lloc per a paraules amables. No hi havia lloc per a subtileses. Ell complia la seva paraula de discreció i a mi en pertocava mantenir el tipus. Vaig llevar-me les calces i el vestit mentre el doctor preparava els estris i em vaig apropar a la taula d’operacions. Amb les mans sobre aquell acer gèlid i inert, vaig dubtar si el clínic netejaria les restes de sang encara humides que esquitxaven la superfície. El vaig mirar i em va indicar amb un gest que em jagués. La gelor d’aquell metall a l’esquena i la textura gelatinosa de la sang xafant-se contra la meva pell van fer d’anestèsics i em van sumir en l’estat d’atordiment necessari per a poder superar aquell tràngol. El soroll del clínic manipulant els instruments sobre la safata em va acompanyar fins que vaig perdre totalment la consciència.

Desconec el temps que passà fins que obrí els ulls, però quan ho vaig fer no hi havia ningú a aquell quiròfan fúnebre. Els pots amb formol seguien allà, i també la meva roba al racó on l’havia deixada. Tot estava com abans, excepte jo mateixa. Notava una buidor a dintre, i malgrat sabia que el que m’havien extirpat encara tenia un pes quasi imperceptible, tenia la sensació de que m’havien arrabassat l’ànima. Vaig incorporar-me amb cura i em vaig vestir condemnant les meves emocions, quasi com un autòmat. No va ser fins que em vaig pujar les calces que no ho vaig percebre. Dues cicatrius, una a cada costat del baix ventre, immaculadament cosides amb un fil negre com el sutge. El pànic es va apoderar de mi i tots aquells dubtes que m’havien acompanyat aquelles setmanes em tornaren a la ment més vius que mai. Mentre recorria el perfil d’aquells estigmes amb la mà i em demanava amb quin fi m’havien ultratjat el cos, el doctor tornà a la sala. Va ser en aquell moment quan vaig entendre que aquell monstre m’havia relegat de la societat i m’havia robat la llavor dels fruits que el meu matrimoni concertat amb Sir Carnarvan havia de donar.

Amb una mirada mefistofèlica va humectar-se la comissura dels llavis, va recollir les gotes de sang que li regalimaven pel mentó i va llepar-se el dit índex, assaborint les restes de la meva dignitat.