Relat: vida entre ombres

            Tot va començar un vespre de finals d’estiu. Les temperatures ja havien començat a davallar després d’unes setmanes infernals de calor sufocant, i per primer cop en molt de temps vaig poder obrir les finestres de la sala perquè entrés la fresca. Era un vespre de lluna nova i un silenci sepulcral em deixava gaudir de la calma de les foranies de la ciutat, que venia acompanyada d’aquella olor a figa fermentada que deixen les tempestes dels darrers dies d’estiu. No és una olor agradable, ho sé, però m’ajuda a fer el trànsit a la tardor. És, juntament amb el renou de les clovelles d’ametlles quan s’esqueixen baix els meus peus o el verd engroguit de les fulles dels arbres del parc, el meu interludi personal.

        La qüestió és que tot va començar aquell vespre. Com et deia, feia una nit tranquil·la, sense remor ni brisa, però de sobte les cortines que cobrien els laterals dels finestrals es van bellugar lleument. Normalment no li hagués prestat gaire atenció a aquell fet, però et prometo, mare, que no va ser un moviment natural. No, ja t’he dit que no es movia gens d’aire i les estireganyades que vaig veure pareixien clarament provocades per algú. No vaig poder evitar apropar-me a la finestra, recelós, i pegar un cop a aquella tela de llengües en un gest quasi infantil per assegurar-me que no hi havia ningú al darrera. Les cortines van tornar a la seva posició original, impassibles, i llavors em vaig sentir tan babau… Però no em podia imaginar que allò només era el començament.

        Una setmana més tard ja no havia tornat a pensar en aquell ensurt. Em trobava feinejant al jardí —estava preparant els atapins per recollir les olives de les oliveres, aquelles que tenim al capdavall de la finca, rere els garrovers— quan vaig albirar una ombra al costat del magraner. Al principi la vaig veure sense veure-la, com aquell qui veu la roba per plegar al ribell, però no la veu de debò fins que ha de mester un parell de mitjons. No volia que una minúcia retardés la meva feina, però després d’uns minuts l’ombra pareixia bellugar-se i vaig voler atracar-m’hi per veure de quin animal es tractava. Que per què vaig assumir que es tractava d’una animal? I de quina altra cosa es podia tractar, mare? Ningú seria capaç de botar el tancat de la finca a plena llum del dia. Vaig apropar-me a l’arbre i l’ombra no només seguia en moviment, sinó que pareixia emetre un murmuri indesxifrable. Vaig recórrer el tronc del magraner amb les mans, acariciant els seus solcs, cercant alguna cosa que m’ajudés a explicar aquella ombra sense font i el seu brunzit, però tot va ser debades. El brunzit va passar a ser un xiuxiueig en una llengua incomprensible i va ser llavors quan em vaig espantar i decidí tornar a casa. Tal vegada portava massa temps al sol i m’havia atabalat, però necessitava parlar amb algú. 

              La Jena no arribava fins el migdia, però no vaig anar a pensar-hi quan vaig veure la seva silueta a la cuina i vaig començar a contar-li la meva troballa. Però la Jena no es va moure ni es va girar, així que em vaig atracar a ella per captar la seva atenció. Fins aquell dia, mare, no havia sentit res similar al que vaig sentir quan la vaig intentar agafar del braç. Un aire gelat em va deixar sense respiració i tot al meu voltant va desaparèixer per deixar-me sumida en una buidor aclaparadora i cegadora a l’hora. Uns segons més tard que em van parèixer una eternitat, la figura havia desaparegut i vaig entendre que havia estat testimoni d’una aparició d’aquelles de què en parlaven els tiets, dels qui sempre en fèiem burleta i a qui mai ens vam prendre seriosament.

        Tu també em miraràs així? La Jena ja em va dir que si em sentissis em prendries per boja, com van fer ella i el Jaume. La veritat és que esperava que la meva família em fes costat abans d'enviar-me a veure un psicòleg o justificar-ho tot amb l’estrès i l’esgotament, però tampoc els culpo. Què pensaria jo si vosaltres em parléssiu d’aparicions i ombres que parlen? Sona a pel·lícula barata de terror, però no et pots fer una idea del que he sentit durant totes aquestes setmanes: pensar que estàs perdent el cap, que el teu cervell t’engana i que ja no pots confiar en res del que penses. Necessitava parlar-te’n perquè sempre has estat qui millor em coneix i em comprèn... No penses dir-me res? Mare? Mare... un record em passa pel cap fugaçment, com un llamp en una nit de tempesta que il·lumina la negror... Aquell passadís del cementiri... Aquell soroll de cordes fregant la terra, rompent el silenci, baixant el fèretre a les profunditats de l’eternitat, que et va prendre de les meves mans en un últim alè. Quan vaig oblidar que m’abandonares, mare? Ja no n’estic segur. Ni tan sols puc estar segur de si estic viu.

        I si la mort és això? No saber acceptar mai que ja no hi som, no estar mai segurs de si s’ha acabat. Ja no sé on acaba la vida i comença la mort. I enmig d’aquest neguit et cerco, amor meu, i no et veig. I és així com me n’adono que ets tu qui has partit, com va partir la mare sense dir adeu, deixant-me sol entre la vida i la fi, en aquest dol que es pitjor que la mort.